Les ulleres intel·ligents han deixat de ser un producte futurista. Incorporen càmeres, micròfons i, cada vegada més, funcionalitats d’intel·ligència artificial capaces de transcriure converses, identificar continguts, fer cerques o generar informació a partir del que veu i escolta l’usuari.
La seva arribada ha començat a generar debat també a Andorra. Recentment, el Diari d’Andorra ho recollia sota un títol prou il·lustratiu: “Arriben les ulleres de la polèmica”.
Però des del punt de vista de la privacitat, la pregunta més interessant no és si aquestes ulleres es poden comprar o portar. La pregunta és una altra: què podem fer legalment amb elles?
I aquí la resposta no és tan senzilla com “es pot gravar” o “no es pot gravar”.
El problema no són les ulleres, sinó el tractament que fem de les dades
La Constitució andorrana garanteix el dret a la intimitat, a l’honor i a la pròpia imatge. A aquest marc constitucional s’hi afegeixen la Llei qualificada de protecció de dades personals (LQPD), la normativa civil de protecció de la intimitat i la pròpia imatge i, en els casos més greus, el Codi penal.
Per tant, jurídicament no té gaire sentit establir una regla del tipus “amb un mòbil es pot gravar, però amb unes ulleres intel·ligents no”. El que cal analitzar és la finalitat, el context, la freqüència, les persones afectades, què es fa posteriorment amb les imatges o el so i quines funcionalitats tecnològiques intervenen.
No és el mateix gravar puntualment els fills durant una excursió i que apareguin accidentalment altres persones al fons que caminar habitualment per un espai públic enregistrant les persones que ens envolten, transcrivint-ne les converses o permetent que una plataforma les indexi i analitzi.
Aquesta distinció és un dels elements centrals de l’anàlisi jurídica dels wearables: la captació repetida de tercers, la baixa detectabilitat i la possibilitat de convertir imatges i converses en informació estructurada fan que el risc sigui qualitativament diferent del d’una gravació ocasional.
Una gravació personal pot ser perfectament lícita
L’LQPD no s’aplica als tractaments efectuats en el marc d’activitats exclusivament personals o domèstiques, sense connexió amb una activitat professional o comercial. El Reglament precisa, però, que aquesta excepció s’ha d’interpretar estrictament i dins de l’àmbit de la vida privada o familiar.
Això permet, per exemple, molts dels usos quotidians que fem des de fa anys amb els telèfons: una fotografia familiar, un vídeo d’un viatge o l’enregistrament puntual d’un esdeveniment per conservar-lo com a record.
Que aparegui incidentalment una tercera persona no converteix automàticament aquesta activitat en il·lícita.
El problema apareix quan la captació deixa de ser accessòria i passa a tenir característiques de monitoratge de tercers: gravació recurrent de l’espai públic, seguiment d’una persona concreta, captació habitual de desconeguts o creació d’un arxiu que permet cercar, etiquetar, identificar o analitzar persones. La nota tècnica identifica precisament continuïtat, escala, baixa detectabilitat i “dataficació” mitjançant IA com alguns dels factors que eleven substancialment el risc.
Quan el tractament surt de l’esfera estrictament personal o domèstica, entra en joc l’LQPD. I aleshores cal poder justificar jurídicament el tractament.
Estar al carrer no significa renunciar a la privacitat
Un altre error freqüent és pensar que tot allò que passa en un espai públic pot ser enregistrat i reutilitzat lliurement.
No és així.
La ubicació és un factor rellevant, però no elimina els drets de les persones. Pot ser molt diferent captar casualment algú que passa per darrere d’un vídeo turístic que seguir-lo, enregistrar reiteradament les seves converses, analitzar-ne els moviments o publicar el contingut amb una finalitat aliena a aquella per a la qual va ser captat.
I fins i tot quan l’excepció personal o domèstica fa que no sigui aplicable l’LQPD, continuen existint el dret a la intimitat, a l’honor i a la pròpia imatge i la protecció civil i penal associada. La mateixa anàlisi tècnica subratlla aquesta separació.
El Codi penal andorrà, per exemple, sanciona l’ús sense consentiment de mitjans tècnics de gravació de so o imatge quan es fa per vulnerar la intimitat d’una altra persona; i preveu una resposta més greu quan les imatges o els fets obtinguts es revelen o cedeixen a tercers.
Això és especialment rellevant amb dispositius que permeten gravar discretament.
I si les ulleres s’utilitzen professionalment?
Aquí el nivell d’exigència augmenta considerablement.
Una empresa, una administració, un centre sanitari o un altre professional poden tenir casos d’ús legítims per a una càmera corporal o unes ulleres intel·ligents. El fet que existeixi una càmera no converteix automàticament el tractament en il·legal.
Però caldrà determinar una base jurídica adequada, justificar la necessitat i proporcionalitat del sistema, informar les persones afectades, limitar les dades que es capten, definir-ne la conservació, protegir els enregistraments i facilitar l’exercici dels drets corresponents.
Quan, a més, el dispositiu comporta observació sistemàtica d’espais accessibles al públic, una gran quantitat de persones afectades o funcionalitats d’IA, és molt probable que sigui necessari efectuar prèviament una Avaluació d’Impacte en Protecció de Dades (AIPD).
I la transparència és especialment complicada. En una càmera fixa podem col·locar un cartell abans d’entrar a la zona vigilada. Una càmera que camina amb una persona necessita altres mecanismes: identificació visible del portador, informació al punt d’accés, avisos comprensibles, informació en capes o procediments per informar verbalment quan sigui possible. Un simple LED que indiqui que la càmera està enregistrant pot ser una salvaguarda útil, però no resol per si sol totes les obligacions d’informació.
La intel·ligència artificial canvia la dimensió del problema
Probablement aquesta és la diferència més important respecte de les càmeres que coneixíem fins ara.
Una fotografia és una fotografia. Però una fotografia processada per IA pot convertir-se en una identitat, una etiqueta, una ubicació, una inferència o una entrada dins d’un historial consultable.
El mateix passa amb l’àudio. Una conversa enregistrada pot ser transcrita, indexada i cercada; una cara pot ser comparada amb altres imatges; una veu pot convertir-se en un identificador; i una acumulació de captures pot acabar construint un perfil d’una persona que mai no ha utilitzat el dispositiu.
Els wearables poden tractar imatge i veu, ubicació, dades contextuals, dades de salut captades incidentalment i, si incorporen identificació facial o de veu, fins i tot dades biomètriques.
Per això, com més capacitat tingui el dispositiu per identificar, relacionar, cercar o inferir informació sobre tercers, més difícil serà justificar jurídicament un ús indiscriminat.
Alguns senyals clars d’alerta
Abans d’utilitzar unes ulleres o qualsevol altre wearable amb càmera, micròfon o IA, convé preguntar-se especialment si concorre algun d’aquests elements:
- s’estan enregistrant habitualment persones que no formen part de la finalitat principal de la gravació;
- la gravació és discreta o les persones afectades difícilment poden saber que està tenint lloc;
- es capten converses, menors, dades de salut o situacions d’especial intimitat;
- les imatges o la veu s’envien al núvol, es transcriuen, s’indexen o s’utilitzen per identificar persones;
- el contingut es publica, es comparteix o s’utilitza posteriorment per controlar, ridiculitzar, assetjar o perjudicar tercers.
La concurrència d’un d’aquests elements no determina automàticament la il·licitud, però ha de fer augmentar considerablement la cautela.
La pregunta correcta
Les ulleres intel·ligents no necessiten un dret de privacitat nou perquè la majoria dels conflictes que plantegen ja poden analitzar-se amb principis jurídics que coneixem: intimitat, pròpia imatge, licitud, transparència, minimització, proporcionalitat i seguretat.
El que sí canvia és l’escala i la facilitat amb què podem captar i transformar la vida dels altres en dades.
Per això, davant d’un dispositiu d’aquest tipus, la pregunta no hauria de ser simplement “puc gravar?”. Les preguntes rellevants són:
Qui estic gravant? Per què? Durant quant de temps? Què farà el dispositiu amb aquesta informació? A qui arribarà? I és realment necessari tractar les dades d’aquestes persones per aconseguir el que pretenc?
La tecnologia pot ser nova. Els drets de les persones que tenim davant no ho són.