En una època en què la intel·ligència artificial escriu textos, els algoritmes decideixen què consumim i l’automatització transforma el treball, és normal que aparegui certa desconfiança. Temem perdre el control, esdevenir dependents de les màquines o comprovar que una elit tecnològica decideix el nostre futur.
Les dades mostren que l’evolució digital no s’atura: a Andorra, el 76,7% de la població ja disposa de competències digitals bàsiques o superiors —percentatge que supera la mitjana europea— i més del 60% de les pimes tenen certa intensitat digital.
Les tecnologies més avançades encara tenen recorregut: només el 29,8% de les empreses utilitza solucions al núvol, el 5,8% aplica anàlisi de dades i el 8,1% incorpora intel·ligència artificial.
Aquestes xifres demostren que la transformació digital és un procés en marxa però encara hi ha molt espai per créixer.
Potser la pregunta real no és el nostre grau de digitalització, sinó quin tipus de digitalització volem. Com a pime. Com a client.
De què serveix tenir el sistema més potent del mercat si el teu client no el fa servir? Confia en la teva entitat i servei? Què fa que el client esculli una entitat o una altra? Realment, la digitalització de l’entitat ha d’acaparar tota l’atenció?
L’usuari, que està enmig de l’equació empresarial, necessita alguna cosa més que sentir progrés tecnològic. Necessita confiança.
En un món on tot pot ser automatitzat, la confiança és un factor profundament humà. I es construeix des de dins.
Moltes empreses busquen diferenciar-se pel preu, per la velocitat del servei o la seguretat tècnica. Però aquests factors, avui, són esperables.
L’acceleració de la digitalització ha comportat la universalització o globalització dels sistemes, oferint milers de solucions compatibles i adequades.
La transformació digital està a l’abast de tothom i és difícil competir amb les grans empreses mundials pel que fa als terminis de lliurament o als preus.
El que no tothom pot oferir és coherència, transparència i respecte per la persona.
I és justament aquí on la protecció de dades entra en joc com a element diferencial i estratègic.
És una qüestió de cultura corporativa. Posar la protecció de dades entre els elements de la marca empresarial és dir-li al client: “Ens importa la teva privacitat tant com el nostre producte.”
És entendre que la confiança no neix de promeses buides, sinó d’actes concrets: demanar només les dades imprescindibles, treballar sobre una base de legitimació clara, explicar amb senzillesa què se’n farà d’aquesta informació i garantir-ne la seguretat.
En definitiva, no es tracta de fer més tecnologia, sinó de fer-la més confiable.
Treballar en el que tenim, no perdre els valors o principis organitzatius i evolucionar conforme a les capacitats pròpies, sense oblidar la confiança que el client, l’empleat i les persones amb les quals ens relacionem dipositen en nosaltres.
La digitalització ens convida a obrir noves portes, però abans cal assegurar-nos de no obrir-ne d’inadequades.
La innovació tecnològica pot tornar-se un foc descontrolat, i si obrim la porta a aquest foc hem d’estar segurs que podrem mitigar-lo abans que ens cremi.
Això implica un canvi de mentalitat profund: ja no n’hi ha prou amb el fet d’adoptar eines digitals; cal adoptar valors digitals.
La confiança no es delega a un proveïdor de serveis, ni a una aplicació que promet seguretat total.
Es guanya en el dia a dia, en la manera com tractem la informació i com fem sentir els nostres usuaris. La tecnologia pot ser un pont, però la confiança és el camí.
En un món en el qual la tecnologia avança més ràpidament del que podem assimilar, potser el repte no és anar més de pressa, sinó mantenir l’èxit i diferenciar-se amb elements distintius —com la protecció de les dades personals— i construir relacions basades en la confiança i la transparència.
No tothom pot oferir coherència, transparència i respecte a la persona.